lunes, 20 de diciembre de 2010

Somiar per innovar. El repte de l’educació del futur

Somiar per innovar. El repte de l’educació del futur

Carles Parellada

24 de Novembre del 2010

La conferència d’en Carles Parellada sobre la innovació educativa a les escoles m’ha fet reflexionar sobre algunes de les moltes coses què ens explica. En primer lloc cal destacar una afirmació molt certa: “Què n’és d’important l’escola!” A l’escola si va a aprendre, a jugar, a fer amics, a conviure, a escoltar; és a dir, a aprendre els valors de cada dia.

Les quatre idees més rellevant i bàsiques que no hem de perdre de vista són:

- L’escola és un espai per cuidar la vida.

- Cal ser, fer i saber estar amb els altres.

- El professor ha de otenciar l’autoconeixement i coneixement.

- Espai generador de somnis.

Imaginem que quan entréssim a l’escola i hagués un cartell que poses: “Obert per alegria”. Segurament el fet d’anar a l’escola el veuríem des d’altra perspectiva. Quan les coses les fem amb alegria és quan les gaudim, que és quan ens sentim bé i generem uns somnis interiors, molt de cops impossibles. Per tant, podem considerar que perquè la infantesa somiï hem de ser innovadors. Ara bé, hem de continuar innovant o bé hem de reflexionar i observar sobretot el que hem innovat per poder avançar? Personalment pens que per respondre aquesta qüestió s’ha de reflexionar sobre el que fem a l’aula; és a dir, compartir el que fem, i no només amb els altres mestres, sinó amb els infants.

El que més fan els infants és moure’s amb el seu propi cos. Per tant, per què volem ensenyar continguts que no els interessen? El que ells volen és expressar-se amb el cos i molt d’acord amb Carles Parellada, que n’és d’important la psicomotricitat, un moment en què tots els infants es mouen, creen, treballen el joc simbòlic, es relacionen, i el més important per què quan acaba la sessió sempre hi volen tornar? Per tant, creem espais creatius on el cos de l’infant sigui el protagonista.

Fa molt d’anys que parlem d’educació i sense cap dubte anem avançat, amb els anys hem sentit parlar de la lectoescriptura, dels projectes de treball, de la digitalització de les aules i últimament se sent parlar dels ambients. Un dia, parlant amb una mestra, em va dir: “I ara ja no faltava res més que els ambients, com no tenim prou coses a fer.” Jo vaig callar i li vaig respondre que els ambients són extraordinaris i ella em va mirar i em va respondre: “Com es nota que ets estudiant i no exerceixes.” Per tant, evolucionam, però els projectes de centre estan molt consolidats atès que està tot fet i decidit.

Cal considerar primordial el fet que hi hagi connexions entre famílies i escola. L’escola és un organisme que acompanya el procés educatiu, amb això vull dir que els pares són els protagonistes i els primers agents d’aquestes criatures i nosaltres hem de donar suport a aquests pares, perquè si ens allunyem i els critiquem no ens dipositaran la confiança dels seus fills. Molts cops és difícil comprendre els pares, perquè si ens trobem al davant d’una escala de necessitats ningú coincideix i, per tant, no hem de jutjar, sinó comprendre i donar sentit a la tasca educativa. Molts cops perquè tot això sigui possible s’ha de convidar als pares a dur a terme sessions de feina entre mestres i pares i poder seure amb ells per conversar.

Perquè totes aquestes coses es puguin dur a terme es necessita la implicació dels docents i lideratges sòlids; és cert que sempre diem que entre tots ho hem de fer tot, però aquesta frase és una mica utòpica atès que sempre hi ha algú que ens anima i fa aquella petita passa per millorar, per ajudar i per créixer. El que sí que és important és el fet de creure que aquests líders són millors que els altres. No, cada un ha de ser líder del seu propi treball, les funcions són diferents i açò no ens dóna importància, sinó responsabilitats. Per tant, el que hem de fer es estructurar les feines.

Finalment, i com a conclusió de totes les reflexions exposades anteriorment, consider que l’objectiu bàsic de l’escola és que els infants aprenguin continguts cognitius però alhora relacionals i emocionals i, per tant, es podran tornar infants competents i crítics. A l’escola tots tenim un lloc i els professors hem de tenir la capacitat d’aprendre a comprendre, ja que mentre criticam no feim la nostra feina. Com diu un proverbi àrab: “Qui vol fer alguna cosa troba un camí, qui no vol fer res troba una excusa.”




domingo, 21 de noviembre de 2010

Elogi de l'educació lenta


"En definitiva, es tracta de passar:

De la urgència a la prioritat.
De la vilolència a la lentitud.
Del diner a la vida.
Del consum al gaudi.
De la instatisfacció a la felicitat
De la quantitat a la qualitat."


DOMÈNECH FRANCESCH, Joan.
Elogi de l'educació lenta. Barcelona: Graó, 2009.

miércoles, 10 de noviembre de 2010

"Quiet"

Sol de llauna, cel de glaç
dins del calaix d'un armari
draps de dona i un infant
amb un regust enigmatic
Ve de néixer, está sorprès
té uns grans ulls Modigliani
absents, tristos, verds i oberts
i una vida fins que els tanqui.

és l'home estàtic
la tristesa el té corprés
les orenetes faran niu
als seus cabells.

Quan ja té tres anys, no surt
a empaitar les papallones
quan un gos lladra no fuig
i els vestits paguen la broma
Quan la neu remou el cel
ell la mira en lloc de córrer
i li'n queda el rostre ple
com les estàtues de Roma.

és l'home estàtic
la tristesa el té corprés
les orenetes faran niu
als seus cabells.

Més grandet, troba un ocell
sobre d'ell a dalt d'un arbre
ell no es mou i un excrement
li fa blanc a mitja cara
Troba la nina d'un ull
la voldría per companya
però no la crida ni acull
i la nina se'n va a França.

és l'home estàtic
la tristesa el té corprés
les orenetes faran niu
als seus cabells.

(L'home estàtic, Pau Riba. 1971)


A partir d'aquesta cançó, L'home estàtic, de Pau Riba, Màrius Serra descriu l'estat del seu fill Llullu al llibre Quiet.


Títol: Quiet

Autor: Màrius Serra

Editorial: Empúries

Edició: Barcelona, novembre del 2008

Argument: Quiet és la història d’un infant de set anys que va néixer amb una greu encefalopatia. El seu pare, Màrius Serra, és l’autor d'aquest llibre i narra l’ambivalent estat emocional que provoca tenir un fill que no progressa adequadament i explica algunes escenes concretes fixades en la seva memòria.



viernes, 5 de noviembre de 2010

Imigrants a les aules de Menorca

Al mes de març del 2010 va sortir publicat al diari Menorca que per primer cop en deu anys ha deixat d’augmentar el nombre d’arribades d’alumnes estrangers durant el curs i que, en canvi, ha disminuït a menys de la meitat. A més, es copsa l’opinió de Joan Coll, delegat territorial de la Conselleria d’Educació a Menorca, i de Maria Gener, directora general d’Administració, Ordenació i Inspecció Educatives de la Conselleria d’Educació respecte a aquest tema.

Així doncs, podem veure que la crisi econòmica també afecta, entre d’altres àmbits, el sistema educatiu a Menorca. L’afectació, com sempre, és negativa per als que pateixen la crisi de manera directa; és a dir, per a les famílies que han de partir de l’illa a causa de les dificultats econòmiques. El perfil d’alumnes amb més mobilitat en edats d’infantil i primària és degut al fet que els pares, en general, tenen una edat compresa entre els 30 i 40 anys i en aquesta franja d’edat augmenta la inestabilitat laboral i la possibilitat de cercar altres feines a altres bandes. És a dir, que no tenen un fort lligam amb el territori (ni cultural ni, potser, econòmic).

En canvi, per als estudiants que continuen el curs l’afectació és relativament positiva. Les desgràcies dels altres no són mai bones, però l’estabilitat en el nombre d’alumnes durant el curs sencer permet que es puguin pensar les infraestructures per a una determinada d’estudiants, que es dugui a terme una millor planificació i que es guanyi temps per preparar-ho tot per als nous augments d’anys vinents, ja que aquesta crisi no serà eterna i l’illa continuarà sent una terra d’acollida de nouvinguts provinents de diverses cultures. Per tant, no es pot pensar —com sí que apunta Joan Coll— que amb els recursos d’acollida actuals ja n’hi ha prou. Si l’Administració considera que els recursos econòmics existents s’han de distribuir d’una altra manera —de fet, les partides en educació a l’Estat espanyol sempre han estat molt minses en comparació en les inversions que fan els altres estats europeus—, és una decisió política; però la realitat és que és necessari continuar invertint en educació i, sobretot, en l’acollida lingüística i cultural dels immigrats per assegurar una bona integració en el futur, imprescindible per a qualsevol societat.

En conclusió, el nombre d’alumnes en el sistema educatiu menorquí s’ha estabilitzat, però això no vol dir de cap manera que les infraestructures que hi ha actualment siguin les adequades i que no calgui continuar invertint en l’acollida dels alumnes immigrats. Al contrari, es tracta d’un parèntesi, una oportunitat per continuar-hi invertint i que no hi torni a haver la saturació de les aules que hi havia fins ara. Ara és el moment de millorar equipaments i fer que la ràtio d’alumnes per aula torni a ser d’un nombre raonable.