Somiar per innovar. El repte de l’educació del futur
Carles Parellada
24 de Novembre del 2010
La conferència d’en Carles Parellada sobre la innovació educativa a les escoles m’ha fet reflexionar sobre algunes de les moltes coses què ens explica. En primer lloc cal destacar una afirmació molt certa: “Què n’és d’important l’escola!” A l’escola si va a aprendre, a jugar, a fer amics, a conviure, a escoltar; és a dir, a aprendre els valors de cada dia.
Les quatre idees més rellevant i bàsiques que no hem de perdre de vista són:
- L’escola és un espai per cuidar la vida.
- Cal ser, fer i saber estar amb els altres.
- El professor ha de otenciar l’autoconeixement i coneixement.
- Espai generador de somnis.
Imaginem que quan entréssim a l’escola i hagués un cartell que poses: “Obert per alegria”. Segurament el fet d’anar a l’escola el veuríem des d’altra perspectiva. Quan les coses les fem amb alegria és quan les gaudim, que és quan ens sentim bé i generem uns somnis interiors, molt de cops impossibles. Per tant, podem considerar que perquè la infantesa somiï hem de ser innovadors. Ara bé, hem de continuar innovant o bé hem de reflexionar i observar sobretot el que hem innovat per poder avançar? Personalment pens que per respondre aquesta qüestió s’ha de reflexionar sobre el que fem a l’aula; és a dir, compartir el que fem, i no només amb els altres mestres, sinó amb els infants.
El que més fan els infants és moure’s amb el seu propi cos. Per tant, per què volem ensenyar continguts que no els interessen? El que ells volen és expressar-se amb el cos i molt d’acord amb Carles Parellada, que n’és d’important la psicomotricitat, un moment en què tots els infants es mouen, creen, treballen el joc simbòlic, es relacionen, i el més important per què quan acaba la sessió sempre hi volen tornar? Per tant, creem espais creatius on el cos de l’infant sigui el protagonista.
Fa molt d’anys que parlem d’educació i sense cap dubte anem avançat, amb els anys hem sentit parlar de la lectoescriptura, dels projectes de treball, de la digitalització de les aules i últimament se sent parlar dels ambients. Un dia, parlant amb una mestra, em va dir: “I ara ja no faltava res més que els ambients, com no tenim prou coses a fer.” Jo vaig callar i li vaig respondre que els ambients són extraordinaris i ella em va mirar i em va respondre: “Com es nota que ets estudiant i no exerceixes.” Per tant, evolucionam, però els projectes de centre estan molt consolidats atès que està tot fet i decidit.
Cal considerar primordial el fet que hi hagi connexions entre famílies i escola. L’escola és un organisme que acompanya el procés educatiu, amb això vull dir que els pares són els protagonistes i els primers agents d’aquestes criatures i nosaltres hem de donar suport a aquests pares, perquè si ens allunyem i els critiquem no ens dipositaran la confiança dels seus fills. Molts cops és difícil comprendre els pares, perquè si ens trobem al davant d’una escala de necessitats ningú coincideix i, per tant, no hem de jutjar, sinó comprendre i donar sentit a la tasca educativa. Molts cops perquè tot això sigui possible s’ha de convidar als pares a dur a terme sessions de feina entre mestres i pares i poder seure amb ells per conversar.
Perquè totes aquestes coses es puguin dur a terme es necessita la implicació dels docents i lideratges sòlids; és cert que sempre diem que entre tots ho hem de fer tot, però aquesta frase és una mica utòpica atès que sempre hi ha algú que ens anima i fa aquella petita passa per millorar, per ajudar i per créixer. El que sí que és important és el fet de creure que aquests líders són millors que els altres. No, cada un ha de ser líder del seu propi treball, les funcions són diferents i açò no ens dóna importància, sinó responsabilitats. Per tant, el que hem de fer es estructurar les feines.
Finalment, i com a conclusió de totes les reflexions exposades anteriorment, consider que l’objectiu bàsic de l’escola és que els infants aprenguin continguts cognitius però alhora relacionals i emocionals i, per tant, es podran tornar infants competents i crítics. A l’escola tots tenim un lloc i els professors hem de tenir la capacitat d’aprendre a comprendre, ja que mentre criticam no feim la nostra feina. Com diu un proverbi àrab: “Qui vol fer alguna cosa troba un camí, qui no vol fer res troba una excusa.”
