De la urgència a la prioritat.
De la vilolència a la lentitud.
Del diner a la vida.
Del consum al gaudi.
De la instatisfacció a la felicitat
De la quantitat a la qualitat."
DOMÈNECH FRANCESCH, Joan.
Elogi de l'educació lenta. Barcelona: Graó, 2009.
domingo, 21 de noviembre de 2010
miércoles, 10 de noviembre de 2010
"Quiet"
Sol de llauna, cel de glaç
dins del calaix d'un armari
draps de dona i un infant
amb un regust enigmatic
Ve de néixer, está sorprès
té uns grans ulls Modigliani
absents, tristos, verds i oberts
i una vida fins que els tanqui.
és l'home estàtic
la tristesa el té corprés
les orenetes faran niu
als seus cabells.
Quan ja té tres anys, no surt
a empaitar les papallones
quan un gos lladra no fuig
i els vestits paguen la broma
Quan la neu remou el cel
ell la mira en lloc de córrer
i li'n queda el rostre ple
com les estàtues de Roma.
és l'home estàtic
la tristesa el té corprés
les orenetes faran niu
als seus cabells.
Més grandet, troba un ocell
sobre d'ell a dalt d'un arbre
ell no es mou i un excrement
li fa blanc a mitja cara
Troba la nina d'un ull
la voldría per companya
però no la crida ni acull
i la nina se'n va a França.
és l'home estàtic
la tristesa el té corprés
les orenetes faran niu
als seus cabells.
dins del calaix d'un armari
draps de dona i un infant
amb un regust enigmatic
Ve de néixer, está sorprès
té uns grans ulls Modigliani
absents, tristos, verds i oberts
i una vida fins que els tanqui.
és l'home estàtic
la tristesa el té corprés
les orenetes faran niu
als seus cabells.
Quan ja té tres anys, no surt
a empaitar les papallones
quan un gos lladra no fuig
i els vestits paguen la broma
Quan la neu remou el cel
ell la mira en lloc de córrer
i li'n queda el rostre ple
com les estàtues de Roma.
és l'home estàtic
la tristesa el té corprés
les orenetes faran niu
als seus cabells.
Més grandet, troba un ocell
sobre d'ell a dalt d'un arbre
ell no es mou i un excrement
li fa blanc a mitja cara
Troba la nina d'un ull
la voldría per companya
però no la crida ni acull
i la nina se'n va a França.
és l'home estàtic
la tristesa el té corprés
les orenetes faran niu
als seus cabells.
(L'home estàtic, Pau Riba. 1971)
A partir d'aquesta cançó, L'home estàtic, de Pau Riba, Màrius Serra descriu l'estat del seu fill Llullu al llibre Quiet.
Títol: Quiet
Autor: Màrius Serra
Editorial: Empúries
Edició: Barcelona, novembre del 2008
Argument: Quiet és la història d’un infant de set anys que va néixer amb una greu encefalopatia. El seu pare, Màrius Serra, és l’autor d'aquest llibre i narra l’ambivalent estat emocional que provoca tenir un fill que no progressa adequadament i explica algunes escenes concretes fixades en la seva memòria.
viernes, 5 de noviembre de 2010
Imigrants a les aules de Menorca
Al mes de març del 2010 va sortir publicat al diari Menorca que per primer cop en deu anys ha deixat d’augmentar el nombre d’arribades d’alumnes estrangers durant el curs i que, en canvi, ha disminuït a menys de la meitat. A més, es copsa l’opinió de Joan Coll, delegat territorial de la Conselleria d’Educació a Menorca, i de Maria Gener, directora general d’Administració, Ordenació i Inspecció Educatives de la Conselleria d’Educació respecte a aquest tema.
Així doncs, podem veure que la crisi econòmica també afecta, entre d’altres àmbits, el sistema educatiu a Menorca. L’afectació, com sempre, és negativa per als que pateixen la crisi de manera directa; és a dir, per a les famílies que han de partir de l’illa a causa de les dificultats econòmiques. El perfil d’alumnes amb més mobilitat en edats d’infantil i primària és degut al fet que els pares, en general, tenen una edat compresa entre els 30 i 40 anys i en aquesta franja d’edat augmenta la inestabilitat laboral i la possibilitat de cercar altres feines a altres bandes. És a dir, que no tenen un fort lligam amb el territori (ni cultural ni, potser, econòmic).
En canvi, per als estudiants que continuen el curs l’afectació és relativament positiva. Les desgràcies dels altres no són mai bones, però l’estabilitat en el nombre d’alumnes durant el curs sencer permet que es puguin pensar les infraestructures per a una determinada d’estudiants, que es dugui a terme una millor planificació i que es guanyi temps per preparar-ho tot per als nous augments d’anys vinents, ja que aquesta crisi no serà eterna i l’illa continuarà sent una terra d’acollida de nouvinguts provinents de diverses cultures. Per tant, no es pot pensar —com sí que apunta Joan Coll— que amb els recursos d’acollida actuals ja n’hi ha prou. Si l’Administració considera que els recursos econòmics existents s’han de distribuir d’una altra manera —de fet, les partides en educació a l’Estat espanyol sempre han estat molt minses en comparació en les inversions que fan els altres estats europeus—, és una decisió política; però la realitat és que és necessari continuar invertint en educació i, sobretot, en l’acollida lingüística i cultural dels immigrats per assegurar una bona integració en el futur, imprescindible per a qualsevol societat.
En conclusió, el nombre d’alumnes en el sistema educatiu menorquí s’ha estabilitzat, però això no vol dir de cap manera que les infraestructures que hi ha actualment siguin les adequades i que no calgui continuar invertint en l’acollida dels alumnes immigrats. Al contrari, es tracta d’un parèntesi, una oportunitat per continuar-hi invertint i que no hi torni a haver la saturació de les aules que hi havia fins ara. Ara és el moment de millorar equipaments i fer que la ràtio d’alumnes per aula torni a ser d’un nombre raonable.
Així doncs, podem veure que la crisi econòmica també afecta, entre d’altres àmbits, el sistema educatiu a Menorca. L’afectació, com sempre, és negativa per als que pateixen la crisi de manera directa; és a dir, per a les famílies que han de partir de l’illa a causa de les dificultats econòmiques. El perfil d’alumnes amb més mobilitat en edats d’infantil i primària és degut al fet que els pares, en general, tenen una edat compresa entre els 30 i 40 anys i en aquesta franja d’edat augmenta la inestabilitat laboral i la possibilitat de cercar altres feines a altres bandes. És a dir, que no tenen un fort lligam amb el territori (ni cultural ni, potser, econòmic).
En canvi, per als estudiants que continuen el curs l’afectació és relativament positiva. Les desgràcies dels altres no són mai bones, però l’estabilitat en el nombre d’alumnes durant el curs sencer permet que es puguin pensar les infraestructures per a una determinada d’estudiants, que es dugui a terme una millor planificació i que es guanyi temps per preparar-ho tot per als nous augments d’anys vinents, ja que aquesta crisi no serà eterna i l’illa continuarà sent una terra d’acollida de nouvinguts provinents de diverses cultures. Per tant, no es pot pensar —com sí que apunta Joan Coll— que amb els recursos d’acollida actuals ja n’hi ha prou. Si l’Administració considera que els recursos econòmics existents s’han de distribuir d’una altra manera —de fet, les partides en educació a l’Estat espanyol sempre han estat molt minses en comparació en les inversions que fan els altres estats europeus—, és una decisió política; però la realitat és que és necessari continuar invertint en educació i, sobretot, en l’acollida lingüística i cultural dels immigrats per assegurar una bona integració en el futur, imprescindible per a qualsevol societat.
En conclusió, el nombre d’alumnes en el sistema educatiu menorquí s’ha estabilitzat, però això no vol dir de cap manera que les infraestructures que hi ha actualment siguin les adequades i que no calgui continuar invertint en l’acollida dels alumnes immigrats. Al contrari, es tracta d’un parèntesi, una oportunitat per continuar-hi invertint i que no hi torni a haver la saturació de les aules que hi havia fins ara. Ara és el moment de millorar equipaments i fer que la ràtio d’alumnes per aula torni a ser d’un nombre raonable.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)